Durant els tres mesos que he estat a Madrid, m’he adonat que, per a algunes de les persones que m’envolten, aquesta estada meva aquí és com si fos el resultat d’un confinament per mala conducta, com una mena de càstig que he de complir si vull tornar qualque dia a l’illa adormida (tot un premi!). I, per tant, les reaccions són diverses. Us en transcric algunes:
A(ltres): -I... què? Com va per Madrid?
J(o): -Benet, jo m’hi trob bé.
A: -I... així mateix... (cara de cul restret).
[Això ja ho sol voler dir tot... Imaginen que em maltracten, m’obliguen a escriure 500 vegades a la pissarra “renunciaré a mis orígenes catalanes” i “no volveré a hablar en catalán”.]
N’hi ha d’altres que són més explícits i m’entimen aquesta:
A: -I quan et senten parlar en català, què te diuen? S’emprenyen, eh?
[Silenci].
D’altres amollen amb veu de confidència:
A: -Aiii, jo no sé com pots, eh? Jo no podria de cap de ses maneres... Jo... Barcelona o allà onsevulla però... Madrid?? Uiii, nooo!
[Pens que, efectivament”, no “podrien”].
I un... continua fent i sobrevivint com pot: sense xerrar en català amb ningú, fent 100 voltes a la Facultat cada dematí amb calçons curts, patint coces al cul cada vegada que dic “ahora vengo” i, sobretot, demanant a Jesús i Maria de poder tornar un dia a l’illa adormida i dormir plàcidament... com vosaltres, els de la cara de cul restret, els que ja voldríeu que tengués conflictes (però no faríeu cap passa per resoldre’ls) i els del “no-sé-com-pots-jo-no-podria”. Per a la vostra informació, vaig fent camí, lent, però sense aturar: parl català amb la meva companya de despatx, a la piscina em demanen com deim això o allò “en el levante” i un senyor d’un restaurant es va llançar a parlar-me en català tot afegint que el “meu” català, no l’acabava d’entendre. I no atur, sempre en moviment!
Comments on this Flogup:
Would you like to comment this photo? Join Flogup for a free account, or Login if you are already a member.
